MISSATGE ISABEL REQUENA PEL DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2026

MISSATGE ISABEL REQUENA

Salut i gràcia, gents del teatre.

Fa poc, ha eixit la notícia que els científics han descobert que els orangutans tenen imaginació i saben jugar a fer teatre. El teatre no l’inventàrem nosaltres, el van inventar els micos fa milions d’anys, i l’hem heretat amb l’espècie.

Per això no ens poden detindre les hostilitats del món. Mai ho han aconseguit les guerres, les pestes, la fam, les dictadures o la presó, ni tan sols la riquesa.

Cal coratge per a muntar una obra de teatre, adult, infantil, de circ, de titelles, de carrer. Cal molt de coratge per a perseverar anys en este ofici.

Ací i ara, no pot estranyar-nos que els qui no volen que anomenem país a allò que és òbviament un país, el nostre, propicien la desaparició de les eines de coneixement, ni que vulguen substituir la salut pel negoci, l’argument per l’insult, l’escola pels bous… Lògic: els gossos fan coses de gossos, i ells fan coses… d’ells.

Hui, ací, basta recórrer unes desenes de metres en qualsevol direcció per a trobar misèria, violència, i desolació. Ací, a prop.

Hui, basta recórrer uns milers de quilòmetres, per a caure en un infern de foc i tremolor, de fam, tortura, massacre, odi… No cal anar-hi, el tenim a mà convertit en un espectacle d’efectes especials, mesclades les bombes reals amb jocs electrònics, vídeos de riure, tic-toks, amenaces a dones i periodistes, mentides i  fanfarronades roïnes. El teatro de la guerra, lo llaman.

El teatre de la guerra? Com s’atreveixen a dir teatre a una cosa que només vol enganyar-nos mentre maten? El teatre no mentix. Tot el que s’inventa en teatre és per a revelar la veritat, les múltiples potes de la veritat. I moltes vegades, ho aconseguim.

Així que desmantellen les polítiques que sostenen el teatre. Lògic, volen evitar als ciutadans la temptació sacrílega d’escoltar amb atenció, pensar, despertar el cor i triar les seues obediències.

Però la gesta suprema mundial és el propòsit, quasi aconseguit, de denigrar i arrancar fins al record de les més genuïnes manifestacions humanes: la compassió i l’anhel de bellesa.

I ací entrem nosaltres, gents del teatre.

Perquè la compassió i la creació de bellesa són el rovell del nostre ofici. Compadir amb el personatge; compadir amb els altres actors. Mirar-los als ulls i saber que ells també estan compadint amb el seu personatge i amb nosaltres. En eixos moments, els actors sabem que el jo, que la gramàtica diu primera persona del singular, ni és el primer, ni és personal, ni, molt menys, és singular. Així és com entrem en comunió amb els espectadors. Així és com  entre tots encetem la xispa de la bellesa. Que no és cosa de floretes. No, la bellesa és una comprensió sense paraules, d’allò amagat en l’ànima de les coses.  Meravella i paüra.

Eixe és el nostre ofici.

Així que no s’estranyen: els gossos fan coses de gossos, els núvols, coses de núvols, i nosaltres… tenim coratge i som molts per defensar el nostre treball:

Actrius joves, actrius velles, fusteres, pintores de brotxa grossa i de pinzell fi, escenògrafes, modistes, ballarines, tècniques de so, tècniques de llums, escriptores, directores d’escena, coreògrafes, electricistes, informàtiques, titellaires, fotògrafes, administratives, dissenyadores de vestuari, acròbates, regidores, caps de sala, impressores, traductores, programadores, ajudants de direcció, prestidigitadores, creadores d’imatge, netejadores, tramoistes, mims, dissenyadores de llums, taquilleres, cantants, informàtiques, aposentadores, sastresses, magues, productores, trapezistes, utilleres, maquilladores, maquinistes, perruqueres, cartellistes, compositores i intèrprets de música, pallasses… De tots els sexes i gèneres, de totes les edats i pobles.

I a més, som hereus dels micos.